Working languages: English to SpanishFrench to SpanishGreek to Spanish English to CatalanFrench to CatalanGreek to CatalanSpanish to CatalanCatalan to Spanish | Ignasi Vancells words in symphony Barcelona, Cataluña, Spain Local time: 09:48 CEST (GMT+2)
Native in: Catalan  , Spanish | | |
Translation and Interpreting | Freelancer, Verified site user | | Translation, Interpreting, Voiceover (dubbing), Subtitling, Post-editing | | Specializes in: | | Marketing / Market Research | Tourism & Travel | | Social Science, Sociology, Ethics, etc. | Linguistics | | Poetry & Literature | Slang | | English to Spanish - Rates: 0.05 - 0.10 EUR per word / 18 - 25 EUR per hour French to Spanish - Rates: 0.05 - 0.10 EUR per word / 18 - 25 EUR per hour Greek to Spanish - Rates: 0.07 - 0.10 EUR per word / 18 - 25 EUR per hour English to Catalan - Rates: 0.05 - 0.10 EUR per word / 18 - 25 EUR per hour French to Catalan - Rates: 0.05 - 0.10 EUR per word / 18 - 25 EUR per hour Greek to Catalan - Rates: 0.07 - 0.10 EUR per word / 18 - 25 EUR per hour Spanish to Catalan - Rates: 0.05 - 0.10 EUR per word / 18 - 25 EUR per hour Catalan to Spanish - Rates: 0.05 - 0.10 EUR per word / 18 - 25 EUR per hour More Less | | PRO-level points: 20, Questions answered: 15, Questions asked: 2 | | Visa | Sample translations submitted: 9 English to Spanish: Virtualmente táctil General field: Marketing Detailed field: Advertising / Public Relations | Source text - English Virtually T-Touch-able
XXX launches an augmented reality application on its website and brings 3D augmented reality advertising to the watch market
Le Locle April 29, 2010 – XXX, is one of the first Swiss watch brands to launch the 3D augmented reality technology. Today it is the first Swiss watch brand to offer this application on its website. In some markets, the brand is also launching a unique augmented reality advertising campaign, featuring a watch as a tip-on. Consumers will be able to try on a 3D virtual watch and interact with the innovative features of the brand’s pioneering Touch collection. Enhancing the importance of innovation for XXX, this new technology perfectly matches the Touch collection spirit.
The application is available on the XXX website and allows users, when they hold their wrist in front of a webcam, to try on watches and change models, colours and styles on their computer. At the same time, special advertising visuals have been developed featuring a watch as a tip-on allowing the readers to ‘try on’ the watches at home using their own webcam enabled computer. By logging onto XXX website they can see themselves wearing the watches in realtime 3D.
With 28 different variations to choose from, consumers will be able to ‘try on’ a selection of styles and select the finish and colour of their wristband from the Touch collection, including the new Sailing-Touch, T-Touch Expert and Sea-Touch. As well as seeing how the watch would look on their wrist, consumers will be able to experiment with the touch screen features of the watches, including the diver functionality of the Sea Touch and the altimeter, meteo, compass and thermometer of the wider ranges. Videos showcasing the unique features of each style will run alongside the visual of the watch on the wearer’s wrist. All the watches will also tell the correct time in digital and analogue.
XXX President said; “As a brand that’s renowned for its innovation, it is fitting that XXX is the first Swiss watch brand to use an augmented reality application on its website. What makes it really special, is the synergy of the touch technology of our Touch collection with the augmented reality functionality. It’s the perfect way to get thousands of consumers to experience the XXX Touch collection and experiment with its features.”
| Translation - Spanish T-Touch: virtualmente táctil
XXX lanza una aplicación de realidad aumentada en su sitio web e introduce la publicidad en realidad aumentada en 3D en el mercado de relojes
Le Locle, 29 de abril de 2010 – XXX es una de las primeras marcas suizas de relojes que lanza la tecnología de realidad aumentada en 3D. Actualmente es la primera marca suiza de relojes que ofrece esta aplicación en su sitio web y, en algunos mercados, la marca está lanzando también una campaña publicitaria de realidad aumentada única que incluye un recortable de un reloj. Los consumidores podrán probarse un reloj virtual en 3D e interactuar con las innovadoras prestaciones de la pionera colección Touch de la marca. Realzando la importancia de la innovación para XXX, esta nueva tecnología se corresponde a la perfección con el espíritu de la colección Touch.
La aplicación está disponible en el sitio web de XXX y permite a los usuarios, al poner la muñeca delante de una cámara web, probarse relojes y cambiar modelos, colores y estilos desde su ordenador. Asimismo, se han desarrollado visuales publicitarios especiales con un reloj recortable que permite a los lectores probarse los relojes en casa a través de la cámara web de su ordenador. Entrando en el sitio web de XXX, pueden verse a sí mismos con los relojes puestos en 3D en tiempo real.
Con 28 variaciones diferentes entre las que escoger, los consumidores podrán probarse una selección de estilos y seleccionar el acabado y el color de la correa de la colección Touch, incluidas las nuevas Sailing-Touch, T-Touch Expert y Sea-Touch. Además de ver cómo les quedaría el reloj en la muñeca, los consumidores podrán experimentar con las prestaciones táctiles de los relojes, incluida la funcionalidad de buceo del Sea Touch y el altímetro, méteo, brújula y termómetro de las gamas más amplias. Vídeos que muestran las prestaciones únicas de cada estilo irán acompañados del visual del reloj en la muñeca de quien se lo pruebe. Además, todos los relojes darán la hora correcta en modo digital y analógico.
El presidente de XXX afirmó: “Como marca de renombre por su innovación, es apropiado que XXX sea la primera marca suiza de relojes que utiliza una aplicación de realidad aumentada en su sitio web. Lo que la hace realmente especial es la sinergia de la tecnología táctil de nuestra colección Touch con la funcionalidad de realidad aumentada. Es la manera perfecta para que miles de consumidores experimenten la colección Touch de XXX y prueben sus prestaciones”.
| English to Spanish: La Liga Santa General field: Social Sciences Detailed field: History | Source text - English The Holy League's fleet consisted of 206 galleys and 6 galleasses (large new galleys, invented by the Venetians, which carried substantial artillery) and was ably commanded by Don Juan de Austria, the illegitimate son of Emperor Charles V and half brother of King Philip II of Spain. Vessels had been contributed by the various Christian states: 109 galleys and 6 galleasses from the Republic of Venice, 80 galleys from Spain, 12 Tuscan galleys of the Order of Saint Stephen, 3 galleys each from Genoa, Malta, and Savoy, and some privately owned galleys. All members of the alliance viewed the Turkish navy as a significant threat, both to the security of maritime trade in the Mediterranean Sea and to the security of continental Europe itself. Notwithstanding, Spain preferred to preserve its galleys for its own wars against the nearby sultanates of the Barbary Coast rather than expend its naval strength for Venetian benefit, although it contributed the bulk of the Christian infantry. The various Christian contingents met the main force, that of Venice (under Venier), in July and August 1571 at Messina, Sicily. Don Juan de Austria arrived on the 23rd of August.
This fleet of the Christian alliance was manned by 12,920 sailors. In addition, it carried almost 28,000 fighting troops: 10,000 Spanish regular infantry of excellent quality, 7,000 Germans and Croatians in Spanish pay, 6,000 Italian mercenaries, and 5,000 Venetian soldiers. Also, Venetian oarsmen were mainly free citizens and were able to bear arms adding to the fighting power of their ship, whereas slaves and convicts were used to row many of the galleys in other Holy League squadrons. Many of the galleys in the Turkish fleet were also rowed by slaves, often Christians who had been captured in previous conquests and engagements. Free oarsmen were generally acknowledged to be superior by all combatants, but were gradually replaced in all galley fleets (including those of Venice from 1549) during the 16th century by cheaper slaves, convicts and prisoners-of-war owing to rapidly rising costs.
The Ottoman galleys were manned by 13,000 sailors—generally drawn from the maritime nations of the Ottoman Empire, namely Berbers, Greeks, Syrians, and Egyptians—and 34,000 soldiers. Ali Pasha, supported by the corsairs Chulouk Bey of Alexandria and Uluj Ali, commanded an Ottoman force of 222 war galleys, 56 galliots, and some smaller vessels. The Turks had skilled and experienced crews of sailors but were significantly deficient in their elite corps of Janissaries.
An important and arguably decisive advantage for the Christians was their numerical superiority in guns and cannons aboard their ships, and probably the better fighting quality of the Spanish infantry. It is estimated the Christians had 1,815 guns, while the Turks had only 750 with insufficient ammunition. The Christians embarked with their much improved arquebusier and musketeer forces, while the Ottomans trusted in their greatly feared composite bowmen. | Translation - Spanish La flota de la Liga Santa constaba de 206 galeras y 6 galeazas (grandes galeras nuevas inventadas por los venecianos que transportaban gran cantidad de artillería) y era hábilmente comandada por don Juan de Austria, el hijo ilegítimo del emperador Carlos V y medio hermano del rey Felipe II de España. Los distintos estados cristianos habían aportado las naves: 109 galeras y 6 galeazas de la República de Venecia, 80 galeras de España, 12 galeras toscanas de la orden de San Esteban, 3 galeras de Génova, 3 de Malta y otras 3 de Savoya, y algunas más de propiedad privada. Todos los miembros de la alianza veían la marina turca como una amenaza importante tanto para la seguridad del comercio marítimo en el mar Mediterráneo como para la seguridad de la propia Europa continental. España, si bien prefería reservar sus galeras para sus guerras contra los sultanatos vecinos de la costa berberisca, a emplear su fuerza naval en beneficio de Venecia, aportó la mayor parte de la infantería cristiana. Los distintos contingentes cristianos se reunieron con la fuerza principal, Venecia, comandada por Vernier, en julio y agosto de 1571 en Mesina, Sicilia. Don Juan de Austria llegó el 23 de agosto.
La flota de la alianza cristiana era tripulada por unos 12.920 soldados. Además, transportaba casi 28.000 combatientes: 10.000 españoles de infantería regular de una calidad excelente, 7.000 alemanes y croatas al servicio de España, 6.000 mercenarios italianos y 5.000 soldados venecianos. Asimismo, los remeros venecianos eran en su mayoría ciudadanos libres a los que estaba permitido llevar armas y podían, por lo tanto, sumarse al poder de combate de su nave, mientras que los remeros de muchas galeras de las otras escuadras de la Liga Santa eran esclavos y convictos. Muchas de las galeras de la flota turca también llevaban remeros esclavos, a menudo cristianos que habían sido capturados en conquistas y enfrentamientos anteriores. Los remeros libres eran, por lo general, considerados superiores por todos los combatientes. Sin embargo, debido al rápido aumento de los costes, fueron sustituidos progresivamente por esclavos más baratos, convictos y prisioneros de guerra en todas las flotas de galeras durante el siglo XVI, incluidas las venecianas desde 1549.
Las galeras otomanas eran tripuladas por 13.000 marineros, generalmente reclutados de las naciones marítimas del Imperio Otomano, en particular bereberes, griegos, sirios y egipcios, y 34.000 soldados. Alí Pashá, con el apoyo de los corsarios Chuluk Bey de Alejandría y Uluch Alí, comandaba una flota otomana de 222 galeras de guerra, 56 galiotes y algunas naves menores. Los turcos tenían tripulaciones hábiles y experimentadas, pero el hecho de que sus cuerpos de élite de jenízaros fueran insuficientes resultó significativo.
La superioridad numérica en cuanto a pistolas y cañones a bordo de los barcos cristianos fue una ventaja importante y quizás decisiva para éstos, así como probablemente la mejor habilidad en el combate de la infantería española. Se estima que los cristianos disponían de 1.815 pistolas, mientras que los turcos tenían tan sólo 750, con munición insuficiente. Los cristianos, asimismo, embarcaron sus cuerpos de arcabuceros y mosqueteros muy mejorados; los otomanos, por su lado, confiaron en sus temidos arqueros equipados con arcos compuestos.
| English to Catalan: Història medieval (Sardenya) General field: Social Sciences Detailed field: History | Source text - English Medieval history
In 456 A.D., when the Roman Empire was in rapid decline, the Vandals, on their return from a raid in Latium on the mainland Italy, occupied Caralis along with the other coastal cities of Sardinia. In 534 the Vandals were defeated in the Battle of Tricamarum by the troops of Justinian, and Sardinia thus became Byzantine, returning to the Roman Empire as part of the Eastern Roman Empire.
The island was divided into districts called merèie, governed by a judge residing in Caralis (Cagliari) and garrisoned by an army stationed in Forum Traiani (nowadays Fordongianus) under the command of a dux. With the Byzantines came Christianity, which spread throughout the island, along with the monasticism of the followers of St. Basil), except in the Barbagia region. Here, towards the end of the 6th century, a short-lived independent kingdom established itself, with local heathen religious traditions. One of its kings was Ospitone.
Raids and attacks by the Moors and Berbers on the Sardinian shores began in 710 and grew ever more intense with time. The coastal inhabitants abandoned the seaside towns and cities. The provincial "judge", in order to provide a better defence of the island, established regional civil and military powers in the hands of four lieutenants, in the Cagliari, the Torres or Logudoro, the Arborea, and the Gallura. Around 900, the lieutenants gained their independence, becoming judices (Sardinian judike, giudixi, "king") of their own logo "state" (lit. place).
Each one of these four states was an independent kingdom where a king or queen was the head of state, but where the kingdom was not the property of the monarch. They were at the same time democratic, since all the most important issues of national interest were decided by the representatives of the people gathered in an assembly called corona de logu. Each kingdom manned its own fortifications along its boundaries to protect its own political and trading affairs, parliament, laws (recorded in the cartas de logu "kingdom charters"), language, chancelleries, state emblems and symbols, etc.
The Kingdom of Cagliari was allied to the Republic of Genoa. It was brought to an end in 1258 when its capital, St Igia, was stormed and destroyed by an alliance of Sardinian and Pisan forces. The territory then briefly became a colony of Pisa.
The Kingdom of Torres was also allied to the Republic of Genoa and came to an end in 1259 on the death of the judikessa (queen) Adelasia. The territory was divided up between the Doria family of Genoa and the Basserra family of Arborea, while the city of Sassari became an autonomous city-republic.
The Kingdom of Gallura ended in the year 1288, when the last giudice, Nino Visconti (a friend of Dante Alighieri), was driven out by the Pisans, who occupied the territory.
The Kingdom of Arborea had a longer life compared to the other kingdoms. It lasted some 520 years and had Oristano (Aristanis in Sardinian) as its capital. The kingdom was called Arborea after its coat of arms, which featured a green uprooted tree on a white field. The history of Arborea is entwined with the history of the Sardinian struggle for independence against Aragonese invasion.
| Translation - Catalan Història medieval
El 456 dC, quan l’imperi Romà patia una decadència accelerada, els vàndals, de tornada d’una incursió al Laci, a la Itàlia continental, ocuparen Caralis i la resta de ciutats costaneres de Sardenya. El 534, foren derrotats a la batalla de Tricamarum per les tropes de Justinià; Sardenya esdevenia bizantina, retornant així a mans de l’imperi Romà com a part de l’Imperi Romà d’Orient.
L’illa estava dividida en districtes anomenats merèie, governats per un jutge que residia a Caralis (Càller, Cagliari en italià) i estava protegida per un exèrcit aquarterat a Forum Traiani (avui Fordongianus) sota el comandament d’un dux. Amb els bizantins hi va arribar el cristianisme, que s’estengué per tota l’illa, així com el monasticisme dels seguidors de sant Basili, amb l’excepció de la regió de Barbagia. Allà, a les darreries del segle VI, es va establir un efímer regne independent amb les seves pròpies tradicions religioses paganes. Ospitó va ser-ne un dels reis.
Les ràtzies i els atacs de moros i berbers a les costes sardes van començar el 710 i s’intensificaren amb el temps. Els habitants van abandonar les viles i ciutats costaneres. Així doncs, el jutge provincial, per tal de dotar l’illa d’una millor defensa, establí poders militars i civils regionals en mans de quatre tinents a Càller, Torres o Logudor, Arborea i Gallura. Cap al 900, els tinents s’independitzaren, tot esdevenint jutges (en sard judike, giudixi, ‘rei’) del seu propi estat (en sard logo, literalment ‘lloc’).
Cadascun d’aquests quatre estats era un regne independent amb un rei o una reina com a cap d’estat que, tanmateix, no n’eren propietaris. Els estats eren alhora democràtics, car tots els afers d’interès nacional es decidien en una assemblea anomenada corona de logu que reunia els representants del poble. Cada regne guarnia les seves pròpies fortificacions als territoris fronterers a fi de protegir els seus interessos polítics i comercials, el seu parlament i lleis (recollides a les cartas de logu, ‘cartes del regne’), llengua, cancelleries, emblemes i símbols, etc.
El regne de Càller era aliat de la República de Gènova. Desaparegué el 1258 quan la capital, Santa Igia, fou assaltada i destruïda per una aliança de forces sardes i pisanes. El territori esdevingué llavors, per poc temps, una colònia de Pisa.
El regne de Torres també va ser aliat de la República de Gènova. Va desaparèixer el 1259 a la mort de la judikessa (reina) Adelàsia. El territori fou dividit entre la família Doria de Gènova i la família Basserra d’Arborea, llevat de la ciutat de Sàsser, que va esdevenir una ciutat-república.
El regne de Gallura deixà d’existir el 1288, quan el darrer giudice, Nino Visconti , amic del Dant, va ser expulsat pels pisans, que n’ocuparen el territori.
El regne d’Arborea tingué una vida més prolongada en comparació amb la dels altres regnes. Va durar uns 520 anys i tenia Oristany, Aristanis en sard, com a capital. El regne s’anomenà Arborea pel seu escut d’armes, que mostrava un arbre verd desarrelat, en un camp blanc. La història d’Arborea s’entrellaça amb la història de la lluita de Sardenya per la independència enfront dels invasors aragonesos. | Greek to Spanish: Introducción General field: Marketing Detailed field: Advertising / Public Relations | Source text - Greek Εισαγωγή
Η XXX δραστηριοποιείται διεθνώς στο χώρο του λιανικού εμπορίου κατέχοντας ηγετική θέση. Συγκεκριμένα προσφέρει ρούχα, αξεσουάρ και προϊόντα προσωπικής φροντίδας για άντρες, γυναίκες, παιδιά και βρέφη, υπό διάφορες εμπορικές επωνυμίες.
Σήμερα, υπάρχουν καταστήματα XXX στις Ηνωμένες Πολιτείες, το Ηνωμένο Βασίλειο, τον Καναδά, τη Γαλλία, την Ιρλανδία και την Ιαπωνία. Αυτό που ξεκίνησε με ένα κατάστημα στο Σαν Φρανσίσκο, έγινε μία από τις πιο αναγνωρίσιμες εμπορικές επωνυμίες του κόσμου, ο ακρογωνιαίος λίθος μίας ακμάζουσας εταιρείας με την επωνυμία XXX, συμπεριλαμβάνοντας, επίσης, και άλλες εμπορικές επωνυμίες.
Στην καρδιά της επιτυχίας της XXX, κρύβεται μία ισχυρή φιλοσοφία: γνωρίστε το εαυτό σας και να είστε μόνο αυτός. Εσείς να είστε εσείς. Ως μία από τις πιο αναγνωρίσιμες εμπορικές επωνυμίες παγκοσμίως, η XXX ξεπερνάει τα όρια της μόδας και του ρούχου, διευκολύνοντας τους ανθρώπους να εκφράσουν το προσωπικό τους στυλ. Το μοντέρνο και ταυτόχρονα κλασικό στυλ, σε συνδυασμό με την καινοτομική διαφημιστική προσέγγιση της XXX, έχουν εδραιώσει την εταιρεία ως μία πρότυπη αμερικανική εμπορική επωνυμία. Κατασκευάζοντας ρούχα όπως μπλουζάκια, τζιν και παντελόνια, την πεμπτουσία της καθημερινής μόδας, η XXX βοήθησε στον προσδιορισμό του κλασικού αμερικανικού στυλ.
Οι διαφημιστικές εκστρατείες της XXX, άφησαν ανεξίτηλα τα σημάδια τους στην αμερικανική κουλτούρα. Χρησιμοποιώντας θρυλικούς μουσικούς και διασημότητες, κατάφερε να ζωντανέψει την έκφραση του προσωπικού στυλ. Από την Madonna, τους Run DMC και τους Aerosmith, έως τη Reece Witherspoon, την Demi Moore, τη Lauren Hutton και την Queen Latifah, όλοι έχουν εμφανιστεί στις πρωτοποριακές διαφημίσεις της XXX.
Εταιρική Φιλοσοφία της XXX
Η XXX δημιουργεί κουλτούρα. XXX σημαίνει διάθεση και αισθητική. Αυτός είναι ο τρόπος που ζούμε. Είναι ένας κόσμος που βοηθήσαμε να δημιουργηθεί, ένας τρόπος σκέψης, μια προσέγγιση στη ζωή. Σημαίνει να είσαι απλός, να ζεις καθημερινά χωρίς να προσποιείσαι και να αντιμετωπίζεις την ζωή με άνεση.
Οτιδήποτε κάνουμε είναι συναρπαστικό & πρωτότυπο .
Το επιτυγχάνουμε διότι συνδυάζουμε με ένα μοναδικό XXX τρόπο το κλασικό με το σύγχρονο, το καλύτερο με το προσιτό, το βασικό με το συναίσθημα και το παγκόσμιο με το προσωπικό.
Η XXX προωθεί την διαφορετικότητα. Είναι η κληρονομιά μας. Δεν επιβάλαμε ποτέ κάποιο ύφος, δεν «πουλήσαμε» κάποιο στυλ, ούτε ζητήσαμε από τους πελάτες μας να είναι τίποτε διαφορετικό, εκτός από τον εαυτό τους. Ποτέ δεν το κάναμε και ποτέ δεν πρόκειται να το κάνουμε.
Υπερασπίζουμε τις σχέσεις: οικογένεια, φίλοι και τα γεγονότα που έχουν τη μεγαλύτερη σημασία για τη ζωή. Οι σχέσεις σας είναι αυτές που σας κάνουν αυτό που είστε.
Η XXX είναι τολμηρή, άνετη & αληθινή. Είναι νέα, ενημερωμένη, ανανεωμένη και γεμάτη από εμπνευσμένη νεανική ενέργεια. Είναι αυτή η μικρή πινελιά, η μικρή λεπτομέρεια που την κάνει ευχάριστη που την κάνει XXX.
Οι σταθερές αξίες μας είναι ο θαυμάσιος σχεδιασμός, η τέλεια εφαρμογή και η συνέπεια στην ποιότητα. Προσφέρουμε καθημερινά ρούχα σχεδιασμένα για να υποστηρίξουν την δημιουργία του δικού σας προσωπικού στυλ.
| Translation - Spanish Introducción
XXX opera a nivel internacional en el sector del comercio al por menor, en el que ocupa un puesto de líder. Concretamente, ofrece ropa, accesorios y productos de cuidado personal para hombres, mujeres, niños y recién nacidos bajo varias marcas comerciales.
Actualmente, existen establecimientos de XXX en los Estados Unidos, el Reino Unido, Canadá, Francia, Irlanda y Japón. Lo que empezó con una tienda en San Francisco, se convirtió en una de las marcas comerciales más conocidas del mundo, la piedra angular de una floreciente empresa con la marca XXX, que comprende además otras marcas comerciales.
En el centro del éxito de XXX, se esconde una sólida filosofía: conózcase a sí mismo y sea sólo usted. Usted debe ser usted. Como una de las marcas más conocidas mundialmente, XXX sobrepasa los límites de la moda y del vestir, facilitando que las personas expresen su estilo personal. El estilo moderno y al mismo tiempo clásico, en combinación con la innovadora forma de entender la publicidad de XXX, han consolidado a la empresa como una marca comercial americana ejemplar. Con la fabricación de prendas como camisetas, tejanos y pantalones, quintaesencia de la moda actual, XXX ha ayudado a definir el clásico estilo americano.
Las campañas publicitarias de XXX han dejado una impronta imborrable en la cultura americana. Utilizando a músicos legendarios y a celebridades, ha conseguido renovar la expresión del estilo personal. Desde Madonna, Run DMC y Aerosmith, hasta Reece Witherspoon, Demi Moore, Lauren Hutton y Queen Latifah, todos han aparecido en los anuncios vanguardistas de XXX.
Filosofía empresarial de XXX
XXX crea cultura. XXX significa ánimo y estética. Éste es nuestro modo de vida. Es un mundo que hemos ayudado a crear, una forma de pensar, una actitud ante la vida. Significa ser sencillo, vivir el día a día sin aparentar y tomarse la vida con calma.
Todo lo que hacemos es fascinante & original.
Lo conseguimos porque combinamos de un modo único lo clásico y lo contemporáneo, lo mejor con lo accesible, lo básico con el sentimiento y lo universal con lo personal.
XXX promueve la diferenciación. Es nuestro legado. Nunca hemos impuesto ningún estilo, ni hemos “vendido” ningún estilo, ni hemos pedido de nuestros clientes que sean algo diferente, sino ellos mismos. Nunca lo hemos hecho ni lo haremos.
Defendemos las relaciones: la familia, los amigos y los hechos que tienen mayor importancia para la vida. Sus relaciones son lo que le define como quien es.
XXX es atrevida, cómoda & auténtica. Es joven, informada, renovada y llena de inspirada energía juvenil. Éste es el pequeño toque, el pequeño detalle que la hace agradable, que la hace XXX.
Nuestros valores estables son el diseño maravilloso, el ajuste perfecto y el compromiso con la calidad. Ofrecemos cada día prendas diseñadas para ayudarle a crear su propio estilo personal. | Greek to Catalan: Ο μύθος και η αλήθεια/El mite i la veritat General field: Art/Literary Detailed field: Poetry & Literature | Source text - Greek Ο μύθος και η αλήθεια
Κάποτε, έναν καιρό, σ’ένα τόπο που τον έλεγαν Χώρα, ζούσε ένας άρχοντας πολύ δυνατός. Είχε το παλάτι του χτισμένο ψηλά σ’ένα λόφο. Εκεί έμενε με την αρχόντισσά του. Παιδιά δεν είχε. Έβγαινε από το παλάτι κάθε πρωί, έβλεπε την πολιτεία κάτω, την πρωτεύουσά του, απλωμένη στα πόδια του, τον κόσμο στους δρόμους μελίσσι να πηγαινοέρχεται, τα κάστρα του γύρω-γύρω με τους στρατιώτες κι έλεγε.
— Όλα καλά και ησυχία παντού. Τί καθόμαστε;
Έπειτα έδινε διαταγή.
— Σελώστε τ’άλογα.
Μεράκι του άρχοντα ήταν το κυνήγι. Κάθε τόσο μάζευε τους καλύτερους κυνηγούς του παλατιού, αρματώνονταν και ξεκινούσανε για το κυνήγι.
Περνούσαν όλοι μαζί μέσα από το μεγάλο πάρκο που έζωνε το παλάτι καβάλα στ’άλογα, κάλπαζαν μέσα στους δρόμους της Πολιτείας, προσπερνούσαν τον τελευταίο συνοικισμό με τα χαμηλά σπιτάκια και τις στενές αυλές κι από την κεντρική πύλη, την επίσημη, ξεχύνονταν στον κάμπο.
Μετά από μια-δυο ώρες, ανάλογα με τον καιρό, έμπαιναν στο δάσος και κυνηγούσαν μέχρι να χορτάσει η καρδιά τους. Το βραδάκι, ευχαριστημένοι όλοι γύριζαν πίσω, φορτωμένοι κυνήγια, λαγούς, πέρδικες, μπεκάτσες, μέχρι αγριογούρουνα και ζαρδάκια.
Ας αφήσουμε τώρα τον άρχοντα με την ακολουθία του να κυνηγάει, κι ας έρθουμε σ’ένα φτωχό μπαλωματή που ζούσε με τη φαμελιά του στην άκρη της Πόλης, στο συνοικισμό που λέγαμε κοντά στην κεντρική πύλη.
Ό μπαλωματής λοιπόν αυτός με τα πέντε του παιδιά, τη γυναίκα του κι ένα γέρο παππού, ογδόντα τόσο χρονώ και τυφλό από τα βάσανα και τα γεράματα, έμεναν σ’ένα φτωχόσπιτο, εκεί στην άκρη του δρόμου. Ζούσαν ήσυχα και αγαπημένα. Τά’φερναν δύσκολα. Ο μπαλωματής πρωί-πρωί σηκωνόταν, φορτωνόταν τα σακούλια με τα εργαλεία του και γύριζε στην Πολιτεία. Είχε τόσα στόματα να χορτάσει, αυτά που έβγαζε δεν έφταναν με όλες τις οικονομίες της γυναίκας του. Όμως όλοι τους είχαν την υγειά τους, ήταν ευχαριστημένοι κι ας μην είχαν πλούτη.
— Ε, τί να κάνουμε; έλεγε ο μπαλωματής όταν του παραπονιόταν η κυρά του. Δεν μπορεί να τά’χουμε όλα…
— Τί να κάνουμε; συμφωνούσε και η γυναίκα του. Αφού είμαστε όλοι μας καλά ας μην παραπονιόμαστε.
— Δεν πρέπει να παραπονιέστε, τους συμβούλευε κι ο γερο-παππούς από τη γωνιά του. Είναι αμαρτία.
Το βράδυ όταν ο μπαλωματής ερχόταν στο σπίτι του από τη γύρα, γινόταν πανηγύρι. Φτώχεια, ξεφτώχεια, έπιανε τη λύρα κι έβαζε τα παιδιά του να χορέυουν και να τραγουδάνε. Η γυναίκα του χτύπαγε τα παλαμάκια προσέχοντας τη σούπα πάνω στη φωτιά, ο παππούς ξεκούκκιζε το κομπολόι του στο μιντέρι κι όλοι γελούσαν, τραγουδούσαν, χόρευαν κι έκαναν φασαρία.
— Έξω φτώχεια, έξω φτώχεια, φώναζε ο μπαλωματής μέσα στο τραγούδι του και ξεχνούσε τη φτώχεια του.
Ο άρχοντας κάποια φορά επιστρέφοντας από το κυνήγι του, άκουσε τη φασαρία που ερχόταν από το καλυβόσπιτο του μπαλωματή κι έδωσε προσοχή. Τη δεύτερη, την τρίτη, το ίδιο. Τού’κανε μεγάλη εντύπωση. Έδωσε εντολή λοιπόν σε κάποιον της ακολουθίας του να μάθει τί συμβαίνει και γιατί γινόταν εκείνο το γλέντι και η φασαρία στο φτωχόσπιτο. Και θα τό ‘χε ολότελα ξεχάσει αν και την επόμενη φορά που περνόυσε από το σπίτι του μπαλωματή δεν γίνονταν τα ίδια και χειρότερα, χορός και τραγούδια.
Τρια παραμύθια, Μιχάλης Π. Δελησάββας
| Translation - Catalan El mite i la veritat
Hi havia una vegada, en un lloc que anomenaven País, un senyor molt poderós. Tenia el seu palau a dalt d’un turó i allà vivia amb la seva senyora. De fills, no en tenia. Sortia del palau cada matí, veia la ciutat, la seva capital, estesa als seus peus, la gent als carrers com formigues anant amunt i avall, els seus castells al voltant amb els soldats, i deia:
―Tot en ordre i ben tranquil. Què hi fem aquí parats?
Tot seguit ordenava.
―Enselleu els cavalls.
Al senyor, l’apassionava la caça. De tant en tant, reunia els millors caçadors de palau, s’armaven i sortien a caçar.
Passaven tots plegats pel mig del gran parc que envoltava el palau muntats damunt dels cavalls, galopaven pels carrers de la Ciutat, travessaven l’últim barri de casetes baixes amb patis estrets i, per la porta central, l’oficial, sortien a camp obert.
Una o dues hores després, segons el temps, entraven al bosc i caçaven fins a atipar-se’n. Al vespre, tornaven tots contents, carregats de caça, amb llebres, perdius, becades i, fins i tot, senglars i cabirols.
Però deixem ara el senyor i el seu seguici que cacin, i anem-nos-en a casa d’un pobre sabater que vivia amb la seva família als afores de la Ciutat, al barri que dèiem, a la vora de la porta central.
El sabater, doncs, amb els seus cinc fills, la seva dona i un avi de més de vuitanta anys, cec de tants disgustos i de vell, vivien a una caseta pobra a la vora del carrer. Vivien tranquils i s’estimaven molt, però se’n sortien amb penes i treballs. El sabater es llevava de bon matí, es carregava un farcell amb les eines a l’espatlla i voltava per la Ciutat. Havia d’atipar tantes boques que, per moltes economies que fes la seva dona, no n’hi havia prou. Tot i això, tots tenien salut i eren feliços, encara que no tinguessin riqueses. ―Què hi farem? —deia el sabater quan la seva senyora se li queixava. No ho podem pas tenir tot…
―Què hi farem? —li donava la raó la seva dona. No ens podem pas queixar, si estem tots bé.
―No us heu de queixar —els aconsellava l’avi vellet, des del seu racó—, que és pecat.
Al vespre, quan el sabater tornava de voltar, començava la gresca. Qui l’ha vist el veu! Arreplegava la lira i posava els seus fills a ballar i a cantar. La seva dona picava de mans mentre vigilava la sopa que era al foc, l’avi feia sonar el rosari des de la butaca i tots reien, cantaven, ballaven i feien fressa.
―Fora pobresa, fora pobresa! —cridava el sabater, tot cantant, i oblidava la seva pobresa.
El senyor, alguna vegada tornant de caçar, va sentir la fressa que venia de la caseta del sabater i va parar l’orella. La segona i la tercera, el mateix. El va impressionar tant que va donar l’ordre a algú del seu seguici d’assabentar-se de què hi passava i per què hi feien tanta gresca i tanta fressa en aquella caseta de pobres. I se n’hagués oblidat del tot, si no fos perquè, la propera vegada que passava per cal sabater, s’hi sentien els mateixos balls i cançons, o encara pitjors.
Tria paramithia [Tres contes], Mikhalis Delissavvas | Greek to Spanish: Cleopatra General field: Social Sciences Detailed field: History | Source text - Greek Η Κλεοπάτρα ήταν άμεσος απόγονος του στρατηγού του Μεγάλου Αλεξάνδρου, Πτολεμαίου Α' του Σωτήρος. Ήταν κόρη του βασιλιά της Αιγύπτου, Πτολεμαίου ΙΒ' Αυλητή, με μητέρα την Κλεοπάτρα Ε' Τρύφαινα. Λίγα είναι πραγματικά γνωστά για την παιδική της ηλικία, μα θα πρέπει να υπήρξε μάρτυρας της αυξανόμενης δυσαρέσκειας του απλού λαού προς το βασιλικό οίκο των Πτολεμαίων, που κορυφώθηκε κατά τη βασιλεία του πατέρα της. Η αναρχία αυτή προέκυψε για πολλούς λόγους, ανάμεσα στους οποίους είναι ο φυσικός και ηθικός εκφυλισμός των κυβερνώντων, ο συγκεντρωτισμός της εξουσίας και η διαφθορά. Αυτά είχαν σαν αποτέλεσμα την απώλεια της Κύπρου και της Κυρηναϊκής, κάνοντας τη βασιλεία του Πτολεμαίου ΙΒ' μια από τις πιο ολέθριες της δυναστείας.
Μετά το θάνατο του Πτολεμαίου ΙΒ' το 51 π.Χ., ξεκίνησε η βασιλεία της μεγαλύτερης εν ζωή θυγατέρας του, της Κλεοπάτρας Ζ', με την οποία έμελλε να λάβει τέλος η Δυναστεία που ίδρυσε ο δαιμόνιος Μακεδόνας στρατηγός περίπου τριακόσια χρόνια πριν. Όταν η Κλεοπάτρα ανέβηκε στο θρόνο, το βασίλειό της ήδη έμοιαζε να έχει φτάσει στη δύση του: οι σημαντικότερες επαρχίες του, η Κοίλη Συρία, η Κυρήνη, η Κύπρος, ήδη είχαν χαθεί. Η δημοτικότητα του βασιλικού οίκου επίσης ποτέ δεν είχε υπάρξει χαμηλότερη, καθώς πλέον οι Ρωμαίοι επενέβαιναν απρόσκοπτα στα εσωτερικά του κράτους, το οποίο είχε μεταλλαχθεί σε ανεπίσημη ρωμαϊκή επαρχία. Όλα έδειχναν πως οι Πτολεμαίοι θα έσβηναν άδοξα όπως οι Σελευκίδες λίγα χρόνια νωρίτερα. Ωστόσο η Δυναστεία, λίγο πριν το τέλος, έμελλε να γνωρίσει μια τελευταία αναλαμπή δόξας, αγγίζοντας το όνειρο της κατάκτησης μιας αυτοκρατορίας μεγαλύτερης εδαφικά κι από το κράτος των πρώτων Πτολεμαίων. Και επειδή η στρατιωτική δύναμη του κράτους δεν μπορούσε να παραβγεί αυτή του ρωμαϊκού κολοσσού, η τελευταία ηγεμόνας δεν χρησιμοποίησε όπως οι πρόγονοί της τη δύναμη των όπλων, αλλά μια νέα: αυτή της προσωπικής γοητείας.
Η κληρονομιά της είναι αμφίβολη, αλλά κατά πάσα πιθανότητα μονάχα το μισό της αίμα ήταν μακεδονικό. Όπως πληροφορούμαστε από ορισμένες πηγές, ο παππούς της, Πτολεμαίος Θ' Λάθυρος, είχε αποκτήσει παιδιά με μια Ελληνίδα ερωμένη, ευγενικής πιθανώς καταγωγής και εξαίρετης ομορφιάς. Αν υποθέσουμε πως η μακεδονική της καταγωγή της κληροδότησε τη σιδερένια πυγμή και αποφασιστικότητα, τότε ίσως το αίμα της γιαγιάς της τής χάρισε όχι μόνο τη φυσική ελκυστικότητα που παρέσυρε τους άνδρες, αλλά και μια οξύνοια που αιχμαλώτιζε το πνεύμα τους. Οι πηγές αναφέρουν πως την χαρακτήριζε επίσης μια ασυνήθιστη για τους Έλληνες της εποχής ικανότητα να μαθαίνει ξένες γλώσσες, όχι μόνο τα αιγυπτιακά, τη μητρική γλώσσα των υπηκόων της, αλλά και τα Αραμαϊκά, τα Εβραϊκά, τα Αραβικά, τα Περσικά και τα αιθιοπικά. Ο Πλούταρχος αναφέρει πως δεν ήταν εξαιρετικά όμορφη, όπως συχνά τείνουμε να πιστεύουμε στις μέρες μας, ωστόσο ήταν ικανότατη στην τέχνη της συζήτησης, στο να γίνεται ευχάριστη και να ψυχαγωγεί, στο να δείχνει ζωντάνια και ευφυΐα, κάτι που αιχμαλώτιζε τους συνομιλητές της.
| Translation - Spanish Cleopatra era descendiente directa del general de Alejandro Magno Ptolemeo I Sóter e hija del rey de Egipto Ptolemeo XII Auletes y de Cleopatra V Trifena. Poco se sabe sobre su infancia, pero debió de ser testigo del creciente descontentamiento del pueblo llano hacia la casa real de los Ptolemaicos, que llegó a su punto culminante durante el reinado de su padre. La anarquía de aquel período era resultado de multitud de causas, entre las cuales la degradación física y moral de los gobernantes, la concentración del poder y la corrupción, y acarreó la pérdida de Chipre y de la Cirenaica, convirtiendo el reinado de Ptolemeo XII en uno de los más nefastos de la dinastía.
Después de la muerte de Ptolemeo XII en el año 51 a. C., comienza el reinado de la mayor de sus hijas en vida, Cleopatra VII, con quien llegaría a su fin la dinastía que había fundado el genial general macedonio Ptolemeo I unos trescientos años antes. Cuando Cleopatra subió al trono, su reino parecía haber entrado en decadencia; había perdido ya sus provincias más importantes: Siria, Cirene y Chipre. Asimismo, la popularidad de la casa real nunca había sido tan baja y los romanos ya entraban sin impedimentos en el interior del Estado, que se había transformado en una provincia romana no oficial. Todo apuntaba a que los Ptolemaicos desaparecerían sin pena ni gloria, como los Seléucidas pocos años antes. Sin embargo, la dinastía habría de conocer un último destello de gloria poco antes del final, haciendo realidad el sueño de conquistar un imperio más extenso que el de los primeros Ptolemaicos. Puesto que la fuerza militar del Estado no podía rivalizar con la del coloso romano, la última soberana no se sirvió, como sus antepasados, de la fuerza de las armas, sino de una nueva: la fuerza de los encantos personales.
Si bien su ascendencia presenta dudas, con toda probabilidad sólo la mitad de su sangre era macedonia. Como nos informan determinadas fuentes, su abuelo, Ptolemeo IX Sóter II, había tenido hijos con una amante griega, probablemente de ascendencia noble y de una belleza extraordinaria. Si suponemos que heredó de sus orígenes macedonios su carácter férreo y resoluto, quizás la sangre de su abuela le confirió, no sólo el atractivo físico que cegaba a los hombres, sino también una perspicacia que cautivaba su intelecto. Las fuentes se refieren a su capacidad, poco habitual entre los griegos de la época, de aprender lenguas extranjeras. Además del egipcio, lengua materna de sus súbditos, conocía el arameo, el hebreo, el árabe, el persa y el etíope. Plutarco comenta que no era extraordinariamente bella, como tendemos a creer hoy en día. No obstante, era habilidísima en el arte de la conversación; sabía resultar agradable y entretener, así como mostrarse vital e inteligente, lo que cautivaba a sus interlocutores.
| Greek to Spanish: Η ώρα της κρίσης General field: Art/Literary Detailed field: Poetry & Literature | Source text - Greek Στάσιμο πρώτο
ΜΗΧΑΛΗΣ:
Είμασταν μικρά παιδιά. Δεν είχαμε πάει σχολείο ακόμα. Ήταν τότε, μέσα στον πόλεμο. Τότε που μοιραζόμασταν τη μπομπότα και χαζεύαμε τους Ίταλούς στρατιώτες που τραγουδούσαν το Mama sono tanto felice. Τότε ήταν που άρχισε η φιλία μας. Κι όταν φύγανε οι Γερμανοί κι οι Ιταλοί σκορπίστηκαν ίδια φαντάσματα μέσ' στα ποτάμια, εμείς πήγαμε σχολείο και καθήσαμε στο ίδιο θρανίο. Κι από τότε δε χωρίσαμε ποτέ. Μαζί στ’αετόπουλα κι αργότερα στο κατηχητικό, μαζί και παπαδάκια με τα εξαπτέρυγα στην εκκλησία. Στο μπαξέ του παππού μου, πέρ’ απ’ το ποτάμι, κεντρούσαμε τ’ άλογο στο μαγγανοπήγαδο κι απολαμβάναμε τη μουσική του. Σκαρφαλώναμε πάνω στις καρυδιές και παραβγαίναμε στο τραγούδι. Στήναμε παγίδες πάνω στις λυγαριές και πιάναμε πουλιά για να χαρούμε τ’αλαφιασμένο πέταγμά τους ψηλά στον ουρανό όταν τα λευτερώναμε. Ανεβαίναμε πάνω στ’ ανάχωμα της σιδηροδρομικής γραμμής και κάναμε ισορροπία πάνω στις ράγες καρτερώντας μέσα στ’ απόβραδο το πέρασμα του τραίνου με τα φωτισμένα παράθυρα, πούπαιρνε τη φαντασία μας πέρα μακριά, στην άγνωστή μας θάλασσα. Κυνηγούσαμε τους γάμους, τα πανηγύρια και τις κηδείες και καταγράφαμε μέσα μας εντυπώσεις και συγκινήσεις . Στην αυλή του σπιτιού του, κάτω απ' την ακακία, πρωτοστήσαμε το σεντόνι με τη λάμπα για τον πρώτο μας Καραγκιόζη. Κι ένας καινούργιος καθηγητής στο μικτό μας γυμνάσιο μας μίλησε μια μέρα για το θέατρο. Τον κανούργιο καθηγητή μας τον στείλανε ύστερα από λίγο εξορία. Πρόλαβε όμως και μας βοήθησε να στήσουμε μια παράσταση του «Παπαφλέσσα» που ακόμα τη θυμούνται στη μικρή μας κωμόπολη. Κι αυτή η παράσταση στάθηκε μοιραία αποκάλυψη για τη ζωή μας. Αποφασίσαμε να γίνουμε ηθοποιοί. Σκοντάψαμε όμως στην αντίδραση των δικών μας και στη στενή αντίληψη της μικρής μας κωμόπολης για τους θεατρίνους. Ήρθαμε στην Αθήνα και γραφτήκαμε, ο Άρης στην Πάντειο και γώ στην Παιδαγωγηκή Ακαδημία. Όμως η εμπειρία κείνης της παράστασης δε μας άφησε να ησυχάσουμε ούτε στιγμή. Κι έτσι κρυφά απ’ τους δικούς μας και χωρίς να εγκαταλείψουμε τις σπουδές που θέλανε, γραφτήκαμε και σε μια δραματική σχολή.
Η ωρα της κρίσης, Βασίλης Μητσάκης
| Translation - Spanish Primer acto
MIJALIS:
Éramos chiquillos. No habíamos ido a escuela todavía. Era entonces, en tiempos de la guerra. Entonces, cuando compartíamos la borona de maíz y contemplábamos a los soldados italianos que cantaban Mama sono tanto felice. Fue entonces cuando empezó nuestra amistad. Y, cuando se marcharon los alemanes y los italianos, se disiparon en los ríos los propios fantasmas y nosotros fuimos a escuela y nos sentamos en el mismo pupitre. Y desde entonces no nos hemos separado nunca. Juntos en los benjamines y después en catequesis, juntos también de monaguillos con los querubines en la iglesia. En el huerto de mi abuelo, al otro lado del río, atábamos el caballo a la noria y disfrutábamos de la música. Trepábamos arriba de los nogales y echábamos una carrera al son de la canción. Tendíamos trampas encima de los mimbreros y atrapábamos pájaros para regocijarnos con su vuelo asustado en lo alto del cielo cuando los liberábamos. Nos subíamos al bancal de la vía del ferrocarril y hacíamos equilibrios en los raíles aguardando en el anochecer a que pasara el tren con las ventanas iluminadas, a que se llevara nuestra fantasía lejos de allí, a nuestro mar desconocido. Andábamos a la caza de bodas, fiestas y entierros y anotábamos en nuestro interior impresiones y emociones. En el patio de su casa, debajo de la acacia, tendimos por primera vez la sábana con la lámpara para representar nuestro primer teatro de sombras. Y un nuevo profesor, en nuestro colegio mixto, nos habló un día del teatro. Al nuevo profesor, nos lo enviaron al cabo de poco al exilio. Aun así, tuvo tiempo de ayudarnos a montar una representación de “Papaflesas”(1) que todavía se recuerda en nuestra pequeña villa. Y aquella representación resultó una revelación fatal para nuestra vida. Decidimos que queríamos ser actores. Pero nos topamos con la oposición de nuestras familias y con la concepción estrecha de nuetra pequeña villa respecto a los artistas de teatro. Vinimos a Atenas y nos inscribimos Aris en Ciencias Políticas y yo en la Academia de Pedagogía. Pero la experiencia de aquella representación no nos dejó tranquilos ni por un momento. Y, así, a escondidas de nuestras familias y sin abandonar los estudios que ellos querían, también nos apuntamos a una escuela de teatro.
(1) Obra que tiene como protagonista a Grigorios Papaflesas, héroe de la revolución griega de 1821 contra el dominio otomano.
I ora tis krisis, Vasilis Mitsakis
| French to Catalan: L'il·lusió col·lectivista General field: Social Sciences Detailed field: Economics | Source text - French Rémanence d’empires primitifs, l’Etat y est donc le seul entrepreneur et possède pour compte commun l’intégralité des moyens de production et du capital technique. Au-delà d’une modeste épargne de précaution les citoyens, réduits au double rôle de travailleurs et de consommateurs, n’ont aucune raison d’accumuler des sommes qu’ils destineraient à l’investissement puisque nul d’entre eux n’a l’autorisation de se mettre à son compte. Faute d’investisseurs, le marché financier n’existe pas, seuls quelques placements auprès des banques ou des caisses d’épargne publiques, en dépôts à vue ou à court terme, en tiennent lieu.
Comment l’Etat finance-t-il l’investissement de la collectivité, où trouve-t-il l’épargne nécessaire (qui, rappelons-le, est l’expression d’une renonciation à consommer) ? La réponse est simple dans son principe : fort de son pouvoir de coercition, il lui suffit de lever l’impôt, épargne forcée s’il en est, pour disposer de ressources définitives. La rigueur de la contrainte permet d’éviter toute notion de taux d’intérêt. En économie collectiviste dont l’Etat finance la croissance par l’impôt, comme dans les économies stationnaires dont nous avons déjà parlé, le temps n’a pas de prix.
Ne nous moquons pas : cela présente quelques avantages, notamment de stabilité. La croissance, avons-nous dit, passe par l’investissement. A condition que celui-ci soit judicieux : on espère qu’il rapportera plus que son coût, mais l’inverse est parfois vrai. Il n’existe pas d’investissement sans risque, donc de croissance sans prise de risque. Dans les économies qui visent l’expansion, la qualité du risque est donc décisive.
Que se passe-t-il si on a investi à tort, dans une activité, un équipement ou une innovation en fait sans avenir ? Bien sûr, on renonce aux bénéfices attendus : un « plan calcul », un « plan câble », un Minitel sans débouchés ne créent ni emplois, ni richesses mais détruisent de la valeur. Les dépenses somptuaires du Prince ne profitent qu’à lui-même. En économie collectiviste, les dommages s’arrêtent là. Les impôts prélevés sur le citoyen ont certes été gaspillés par l’Etat. Mais la situation financière de ce dernier n’est pas affectée : il ne doit rien à personne. Il souffre non d’une perte de ressources en tant que percepteur mais d’un manque à gagner comme producteur de biens nouveaux. Quant aux malheureux contribuables, ils paieront à nouveau le fisc l’année suivante, puis de période en période, leur seul espoir étant que ce sacrifice obligé finira par leur procurer quelque contrepartie positive, en conséquence de décisions auxquelles ils n’ont aucune part. Que ce ne soit pas le cas, à cause de l’impéritie de l’entrepreneur public, et la vie continue comme avant : ils ne perdent, si l’on peut dire, rien de plus. Ils vivent dans un régime à cotisations définies où le pire danger est la stagnation : on paye pour rien, sans retour.
L’illusion collectiviste , Jean Peyrelevade
| Translation - Catalan Reminiscència d’imperis primitius, l’Estat hi és, per tant, l’únic empresari i posseeix per compte comú la totalitat dels mitjans de producció i del capital tècnic. Més enllà d’un modest estalvi de precaució, els ciutadans, reduïts al paper de treballadors i consumidors, no tenen cap raó per acumular sumes que destinarien a la inversió, car cap d’ells no té l’autorització d’establir-se per compte propi. A manca d’inversors, el mercat financer és inexistent, substituït tan sols per algunes inversions en banques o caixes d’estalvis públiques, en dipòsits a la vista o a curt termini.
¿Com financia l’Estat la inversió de la col•lectivitat? On troba l’estalvi necessari (que, recorderm-ho, és una renúncia a consumir)? En principi, la resposta és senzilla: gràcies al seu poder de coerció, en té prou de recaptar l’impost, l’estalvi forçat per excel•lència, per disposar de recursos definitius. El rigor de la coacció li permet d’evitar qualsevol noció de taxa d’interès. En una economia col•lectivista, en què l’Estat finança el creixement amb l’impost, com en les economies estacionàries de les quals ja hem parlat, el temps no té preu.
Tanmateix, cal no menysprear-ne els avantatges, en particular l’estabilitat. El creixement, hem dit, passa per la inversió. Sempre i quan la inversió sigui assenyada, esperem que rendirà més que el seu cost, tot i que, de vegades, també s’esdevé a la inversa. No hi ha inversió sense risc, ni, en conseqüència, creixement sense assumpció de riscos. Així doncs, per a les economies que projecten expandir-se, la qualitat del risc és decisiva.
Què passa si s’ha invertit equivocadament en una activitat, un equipament o una inversió que resulta que no té futur? És clar, renunciem als beneficis esperats: un plan calcul com el del general De Gaulle per assegurar la independència de França en matèria de grans ordinadors, un plan câble per estendre la xarxa de cables d’audiovisual a tot França o un Minitel sense sortides no creen ni ocupació ni riqueses, sinó que destrueixen valor. Les despeses sumptuoses del príncep no beneficien a ningú més que a ell. En economia col•lectivista, els danys s’aturen aquí. Els impostos recaptats al ciutadà han estat certament malgastats per l’Estat, però la situació financera del darrer no n’ha sortit afectada: no deu res a ningú. Pateix no una pèrdua de recursos en tant que perceptor, sinó un lucre cessant com a productor de nous béns. Pel que fa als malaurats contribuents, tornaran a pagar el fisc l’any següent i, de període en període, la seva única esperança serà que aquest sacrifici obligat acabarà per procurar-los alguna contrapartida positiva, fruit de decisions en què no han pres part. En cas que això no passi, a causa de la imperícia de l’empresari públic, la vida continua com abans; no hi perden, com aquell qui diu, res més. Viuen en un règim amb cotitzacions definides on el pitjor perill és l’estancament: es paga per res, sense devolució.
| French to Spanish: La ilusión colectivista General field: Social Sciences Detailed field: Economics | Source text - French De prime abord, le système collectif s’impose comme organisateur de croissance, car plus conforme aux vertus supposées de la tribu archaïque. La prospérité est un bien commun, la lutte contre la rareté l’objectif partagé. Tous pour un, un pour tous. Rien de mieux en termes d’égalité et de fraternité.
Malheureusement, c’est la liberté qui souffre. Qu’est-ce à dire ? Le plan d’investissement est décidé par le pouvoir central et les profits, si profits il y a, lui sont confiés pour répartition au nom de l’intérêt général. Ce qui implique l’exercice d’une double contrainte sur la société.
D’une part, il faut interdire la concrétisation des désirs purement individuels d’enrichissement. Nul n’est autorisé à investir pour son propre compte, de façon décentralisée. Est donc prohibée l’appropriation privée des moyens de production, qui sont sources du profit collectif. Où l’on voit que l’économie collectiviste n’est possible que sous l’égide d’un pouvoir politique fort, suffisamment oppresseur pour interdire la pratique de l’une des libertés fondamentales définie par John Locke : celle qui permet à tout homme d’agrandir ses possessions et d’accumuler des richesses. « L’Etat, selon mes idées, est une société d’hommes instituée dans la seule vue de l’établissement, de la conservation et de l’avancement de leurs intérêts civils. J’appelle intérêts civils la vie, la liberté, la santé du corps ; la possession des biens extérieurs tels que sont l’argent, les terres, les maisons, les meubles et autres choses de cette nature ». Hélas, on sait bien que l’économie de marché ne conduit pas à coup sûr à la démocratie. On connaît tant d’exemples où le pouvoir de l’argent s’allie avec la dictature (ainsi du capitalisme chinois, qui est un cas extrême où de grands capitaines de l’industrie ou de la finance siègent dorénavant au Comité Central du Parti Communiste). Se constitue alors une oligarchie à double face, d’autant plus invulnérable. Cette alliance perverse, cependant, n’est pas inéluctable : capitalisme et démocratie peuvent aller de pair. .L’économie collectiviste est, elle, rigoureusement incompatible avec un régime politique respectueux des libertés. Refusant au nom du bonheur collectif l’expression des égoïsmes individuels, censurant les désordres de la liberté d’entreprise pour compte de la solidarité, niant la personne au profit du groupe, elle est fortement coercitive, voire totalitaire.
| Translation - Spanish Más conforme a las supuestas virtudes de la tribu arcaica, el sistema colectivo se impone en un principio como organizador de crecimiento. La prosperidad es un bien común y la lucha contra la escasez, el objetivo compartido. Todos para uno y uno para todos, insuperable en términos de egalité y fraternité.
Por desgracia, esto ocurre en detrimento de la libertad. ¿En qué sentido? El plan de inversión se decide desde el poder central y los beneficios, si es que los hay, le son confiados para que los reparta en nombre del interés general, lo que implica el ejercicio de una doble coacción sobre la sociedad.
Por un lado, se debe prohibir la realización de los deseos de enriquecimiento puramente individuales. A nadie le es permitido invertir por cuenta propia, de modo descentralizado. Por lo tanto, queda prohibida la apropiación privada de los medios de producción, que son fuentes de beneficio colectivo. De ahí que se entienda que la economía colectiva sólo es posible si está auspiciada por un poder político fuerte, lo bastante opresor como para prohibir la práctica de una de las libertades fundamentales definidas por John Locke: la que permite a todo hombre acrecentar sus posesiones y acumular riquezas. “El Estado, según mis ideas, es una sociedad de hombres constituida con el único objetivo de establecer, conservar y promover sus intereses civiles, esto es, la vida, la libertad, la salud del cuerpo y la posesión de bienes exteriores, como el dinero, las tierras, las casas, los muebles y otras cosas de tal naturaleza”. Desgraciadamente, sabemos que la economía de mercado no conduce forzosamente a la democracia. Conocemos cantidad de ejemplos en los que el poder del dinero se alía con la dictadura, como ocurre en el capitalismo chino, que es un caso extremo en el que grandes adalides de la industria o de las finanzas se asientan en el Comité Central del Partido Comunista. En tal caso se constituye una oligarquía de dos caras, aún más invulnerable. No obstante, esta alianza perversa no es ineluctable: capitalismo y democracia pueden asimismo ir de la mano. Por el contrario, la economía colectivista es rigurosamente incompatible con un régimen político respetuoso con las libertades; con su rechazo a los egoísmos individuales en nombre de la felicidad colectiva, su censura de los desórdenes de la libertad de empresa en favor de la solidaridad y su negación de la persona en beneficio del grupo, es sumamente coercitiva, incluso totalitaria.
L’illusion collectiviste [La ilusión colectivista], Jean Peyrelevade
| More Less | | Bachelor's degree - Universitat Pompeu Fabra | | Years of translation experience: 3. Registered at ProZ.com: Jul 2009. | | N/A | English to Spanish (Certificate of Proficiency in English (2005)) English to Catalan (Certificate of Proficiency in English (2005)) English to Spanish (BA Translation and Interpreting from UPF (2009)) English to Catalan (BA Translation and Interpreting from UPF (2009)) French to Spanish (BA Translation and Interpreting from UPF (2009))
French to Catalan (BA Translation and Interpreting from UPF (2009)) Spanish to Catalan (Nivell D de la Generalitat de Catalunya) Catalan to Spanish (Nivell D de la Generalitat de Catalunya) Greek to Spanish (Level D, Center for the Greek Language of Thessalo) Greek to Catalan (Level D, Center for the Greek Language of Thessalo)
|
More Less | | N/A | | Adobe Acrobat, Adobe Photoshop, Microsoft Excel, Microsoft Word, TRADOS 7 Freelance, Powerpoint, SDL TRADOS | | Spanish (PDF), English (PDF), Catalan (PDF) | | Ignasi Vancells endorses ProZ.com's Professional Guidelines. | | About me Services offered:
· Translation
· Proofreading
· Editing
· Liaison interpreting
Fields of expertise:
· Marketing
o Product brochures
o Press releases
o Market research questionnaires
· Tourism
o Brochures
o Websites
o City guides
o Pamphlets
· Literature
o Prose
o Theatre
o Poetry
o Children's books
I was born and I live in Barcelona (Catalonia, Spain), where Catalan and Spanish coexist on a daily basis. I thus witnessed language contact and the matters it arouses from a very early age. Later I have added to my mother tongues English, French and modern Greek and I have lived in England and in Greece.
I have a Bachelor’s degree in Translation and Interpreting from Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) with an excellent transcript and various diplomas which certify my knowledge of English (Certificate of Proficiency), French, and Greek (Center for the Greek Language of Thessaloniki, Level D).
My passion for languages and my scientific rigour, as well as my experience and intuition as a translator, proofreader and language teacher ensure accuracy and elegance of style. In order to achieve the highest level of consistency in terms of style and terminology I use TRADOS. I always stick to deadlines.
Pricing will be on quotation basis after assessment of the scope of the work to be done. I am open to negotiation and reasonably priced. | This user has earned KudoZ points by helping other translators with PRO-level terms. Click point total(s) to see term translations provided.
Total pts earned: 20 (All PRO level)
| | Top languages (PRO) | | English to Spanish | 12 | | English to Catalan | 8 | | Top general fields (PRO) | | Social Sciences | 8 | | Other | 8 | | Bus/Financial | 4 | | Top specific fields (PRO) | | Finance (general) | 4 | | Textiles / Clothing / Fashion | 4 | | Social Science, Sociology, Ethics, etc. | 4 | | Journalism | 4 | | Automotive / Cars & Trucks | 4 | See all points earned > |
|
| Keywords: catalan, catala, spanish, english, greek, griego, french, frances, literature, literatura, tourism, social sciences, history, historia, novel, tale, drama, theater, cooking, cuisine, sports, roman, novela, conte, cuento, ελληνικά, ισπανικά, καταλανικά, λογοτεχνία, τουρισμός, κοινωνικές επιστήμες, μυθιστόρημα, παραμύθι, θέατρο, έργο, αθλητισμός, marketing, business, law, contract
Profile last updated Mar 26, 2011 |